Com recordareu, el 25 de novembre vam presentar Un cant a l’esperança en el Coŀlegi Major Rector Peset de la Universitat de València.
D’entrada, he de dir que tot el que siga mostrar el projecte ja em va bé: perquè és un obra de denúncia i si no es veu poc pot denunciar. Però, la veritat, és que la mostra del Rector Peset no es pot dir que haja estat una exposició; els interessava el recital per al dia contra la violència de gènere i no han tingut en compte cap cosa més. Si bé és cert que això m’ha estalviat viatges a València amb la despesa consegüent, també és cert que no es pot dir que haja sigut una inauguració; ha estat un recital a on s’han exposat cinc obres i s’hi han projectat algunes més, però, com a mínim, ha sigut un recital de poesia amb la música de piano de Marta. Tot plegat, em fa plantejar-me si no estarem desvirtuant el projecte, però torne a dir que, tal i com estan les coses, si volem mostrar-lo ens hem d’emmotlar a cada situació.
Bé, doncs, dit tot açò, també he de dir que hi va haver bona cosa de públic, que va quedar encantat amb el recital i la música de piano de Marta que, com sempre, va ser preciós i emotiu com el primer dia; malauradament tal volta perquè ara, quatre anys després de la primera inauguració, el tema continua tant d’actualitat com el primer dia.
Finalment, vull des d'ací felicitar-nos a tots quatre, Marta, Maria Josep, Vicent i jo mateixa perquè som capaços d’anar portant-ho avant d’una manera o una altra a pesar de tot, tenint com a objectiu el que és el més important: el maltractament a les dones.
D’entrada, he de dir que tot el que siga mostrar el projecte ja em va bé: perquè és un obra de denúncia i si no es veu poc pot denunciar. Però, la veritat, és que la mostra del Rector Peset no es pot dir que haja estat una exposició; els interessava el recital per al dia contra la violència de gènere i no han tingut en compte cap cosa més. Si bé és cert que això m’ha estalviat viatges a València amb la despesa consegüent, també és cert que no es pot dir que haja sigut una inauguració; ha estat un recital a on s’han exposat cinc obres i s’hi han projectat algunes més, però, com a mínim, ha sigut un recital de poesia amb la música de piano de Marta. Tot plegat, em fa plantejar-me si no estarem desvirtuant el projecte, però torne a dir que, tal i com estan les coses, si volem mostrar-lo ens hem d’emmotlar a cada situació.
Bé, doncs, dit tot açò, també he de dir que hi va haver bona cosa de públic, que va quedar encantat amb el recital i la música de piano de Marta que, com sempre, va ser preciós i emotiu com el primer dia; malauradament tal volta perquè ara, quatre anys després de la primera inauguració, el tema continua tant d’actualitat com el primer dia.
Finalment, vull des d'ací felicitar-nos a tots quatre, Marta, Maria Josep, Vicent i jo mateixa perquè som capaços d’anar portant-ho avant d’una manera o una altra a pesar de tot, tenint com a objectiu el que és el més important: el maltractament a les dones.
